14 abril 2013
 Pujat per torrent

INTERVENCIÓ D’ARNAU PUIG DURANT L’ACCIÓ ARTÍSTICA “ARA SÍ! MONS PARAL·LELS” DE CARLES TORRENT-PAGÈS.

REFLEXIONS A PROPÒSIT DE LA NATACIÓ O DEL SURFING

Girona 13.04.2013

Líquid – Cristal·lí

Les accions o  les actuacions adopten la forma de l’entorn o intenten sobreposar-s’hi? Depèn, és una qüestió estratègica de si hom vol dominar o ve es deixa portar. Pot haver-hi un deixar-se portar per dominar: és el que fa el nedador.

La realitat opta per la forma del recipient, però l’envàs sóc jo que l’aporto. Ja me n’havia advertit Eddington: el que hi ha als indrets són els meus instruments de recerca i/o de coneixement que els estableix. Els surfistes ho són perquè només es deixen portar; si prenguessin resolucions, si fossin actius en el seu entorn verificarien que les forces que creuen els constitueixen o determinen són les que els dominen i que els donen sentit, significació al que fan.

En realitat es tracta de dos eslògans de sentit, dos sintagmes (societat líquida i societat cristal·lina), que aquests moments i des de fa uns quants anys, però ara amb més intensitat que mai perquè la circulació cultural cada cop és més operativa i impulsora i les tecnologies ens impulsen vers altres estabilitats culturals, ens empenyen vers un canvi radical d’utilització dels sentits corporals, del fet de la percepció, de la conceptualització i de la capacitat de teoritzar. Els sintagmes són significatius del traspàs d’una societat líquida (l’actual), societat d’impaciències, de necessitat d’onejar (surfing), de consum desaforat, a una societat cristal·lina, en la que el que ens entorna (la presència concreta de cada fet i circumstància) té sempre una significació, encara que estigui en condicions de transitar vers altres cristal·litzacions possibles; per paral·lelisme simbòlic amb la qualificació anterior, allò a què es procedeix a aquesta segona és al nedar, l’art de la natació. El que en la primera, l’actual, és un líquid amorf, a la segona, la que estem forjant, té sempre la presència concreta del recipient o envàs, del flascó, la percebem, la veiem, tal com és i, ensems, prenem consciència de la seva transitorietat, de la seva temporalitat; a aquesta societat actual nostra hi nedem.

Efectivament, aparentment la realitat és líquida, fluctuant, llisca; les coses, les situacions passen i després ja és una altra cosa. Més o menys és el que va constatar Bergson per establir la seva filosofia: que el món, la realitat és un flux. Quan Ponce de León va navegar per primera vegada per les costes de la que seria més endavant la península de Florida, al sud-est dels actuals Estats Units de nord-amèrica, es va adonar que per aquells indrets hi havia un fort corrent de mar de fons que empenyia els seus velers vers Europa. Segurament se’n va poder adonar perquè anava amb un tipus d’embarcació (un instrument) que detectava suficientment la presència d’aquell especial condicionant del mar en aquelles contrades. Quan els habitants de les costes del Pacífic o l’Índic lliscaven per sobre de les ones del mar, potser n’eren temorosos o bé cercaven la manera d’aprofitar-les pel que fos de les seves necessitats o plaers; però quan els occidentals se n’adonaren i tenien la possibilitat de servir-se dels mitjans adequats establiren totes les regles actuals del surfing, onejar. Així que la realitat és un flux que passa, del que podem aprofitar-nos. Seguin les pensades de Bergson podem dir que el flux és la vida (quelcom que raja sense parar però que desapareix) i que el seu contingut són els actes vitals amb els que, amb consciència o no, anem donant-li significació, atribuint-li sentit, entenent que aquell passar, aquell doll imparable és la vida (una fluïdesa real del i en el temps que raja indivisible) .

És en aquest rajar, que seria un indefinit indivisible, que ens apareixen les realitats, allò que entenem com fets o coses que ens afecten, ens percudeixen motivant-nos per a un tipus de resposta o un altre, és dir un mesurar el flux en un sentit o percebre’l en una dimensió o forma o en una altra.

Si d’aquesta fluïdesa perceptiva se’n vol dir liquiditat, no tenim cap inconvenient; efectivament els fets, les coses, agafen la dimensió, s’ofereixen sota les formes que per a cada situació personal nostra ens és o se’ns permet de captar-les, de possessionar-se’n.

Ara bé, la realitat potser sí que és un servir-se’n del que s’ofereix i, tot seguit, llençar la dosi – sota la forma concreta que li ha donat sentit i l’ha convertida en tal, recipient, flascó, actitud o acció  – un cop hom se n’ha servit o l’ha utilitzat.

Però fixem-nos que la utilització de la realitat, del flux constant que és, es fa, s’emprèn des del que ens diuen que és la realitat o del que volem o necessitem que sigui o amb les finalitats que siguin. Altrament, el corrent del Golf continua essent present i l’onatge més o menys fort o violent continua produint-se per causa d’altres factors que els que generen la nostra utilització.

Potser sí que la vida és una rierada continua que segueix el propi impuls del corrent i sorteja indiferent els inconvenients, com Roquentin; potser sí que la vida és un doll que raja a batzegades en vaivens oposats que es repleguen sobre ells mateixos, mostrant-se contradictori en la direcció que segueix, com Mersault. Tot plegat un rajar amorf, un curs líquid que de passada agafa les formes que imposa la circumstància, sense assumir-ne cap d’elles.

Però la realitat no és aquests; existir, que és la manifestació de la consciència del viure, acaba per imposar les formers d’acomodament. El líquid vital es troba envasat; transitòriament, cert, però són les maneres, les opcions que pren el viure en cada situació. Viure és un rajar líquid però present sota formes cristal·lines, transitòries, però que les unes darrere de les altres configuren una manera d’entendre l’existència, estableixen el compromís dins de la veritat.

Ser conscienciat, compromès, és la manera com es mostra el flux de l’existència. No hi hauria realitat sense significat, amb llibertat per com s’ofereix el significant, ben segur; però com havia dir el poeta Josep Mª. de Sucre “la saó l’hauria madurada el seny”, el flux, la liquiditat que és l’existir, pel viure hauria agafat una direcció, pres un sentit, assumit un compromís.

Aleshores podríem plantejar-nos si Heidegger no hauria inclòs ja el sentit, la dimensió vital en el mateix flux; el doll de la vida hauria sigut sempre cristal·lí. Viure és un exercici natatori constant..

Al nostre moment, a la nostra època, som una cultura de consum de coses concretes – emprant un terme de la cultura immediatament anterior a la nostra:                  de gadgets –, cultura nostra que, som conscients, elaborem o se’ns mostra no sota presències líquides, fluents, d’utilitzar i llençar, sinó que d’entrada elaborem en formes cristal·lines, que es presenten ben definides, ben delimitades, encara que després esdevinguin o es converteixin en altres expressions o manifestacions. Però en cadascuna de les seves manifestacions la nostra cultura presenta les seves idees i els seus objectes sota presència de cristall, ben ordenat, ben construït, expressament concret i expressiu. Hem passat de la indefinida liquiditat anterior a la solidesa evolutiva de les formes que si bé són construïdes, elaborades des del flux, des de la liquiditat, en cada moment, per a cada circumstància o situació, ofereixen un formal embolcall cristal·lí, net, límpid, transparent. Camí dels passos endavant de tot tipus, científics, ideològics, socials.

Per reblar una mica més la qüestió de la diferència entre les dues actituds suara presents a la nostra societat occidental, afegiria que els trets bàsics de la cultura líquida són que tot es consumeix més per curiositat que per necessitat, es tracta d’orientar-se vers les novetats per romandre-hi només pel temps del trasbals i poder indicar que ja ho he vist, tocat, tingut o ja hi he passat [el turisme de masses, per exemple]; es tracta de portar el gadget, l’artefacte, de moda, el que és vigent a cada moment. En canvi a la cultura cristal·lina, les presències són significatives de preocupació en profunditat, d’interès pel rerefons de les coses, el sentit i dimensió de tot el que es fa, de la reflexió que ens aporti l’anàlisi del que tenim davant. El símil formal seria, la sèrie dels objectes utilitaris de cuina, cadascun amb la seva funció, coneguda, unidireccional, aquella i no una altra si el que es vol és la qualitat adient i corresponent dels contingut i dels resultat de cada menja i la seva cocció adequada. O, en el cas dels gots i envasos, els del beure vins i licors i fer-ho amb els adequats – per raons de quantitat, graduació alcohòlica i capacitat olfactiva –  per apreciar la qualitat de la beguda; i respecte dels flascons de perfumeria, la forma que cadascun ofereix als ulls i al tacte per aprehendre correctament el flaire dels continguts i assenyalar correctament les marques i les patents creadores. El recipient és la proposta, el comentari i l’explicació ensems. A la cultura cristal·lina – no debades jo li associaria la cristal·lografia, signe autòcton de la identitat de molts materials naturals – li escau mostrar-se penetrable i amb la possibilitat de demorar-s’hi, atès que el navegador, el nedador, hi pugui circular el temps i prestar l’atenció que li sigui necessari pel coneixement i les perspectives de desenvolupament que puguin sorgir.

On potser ara es manifesta amb més precisió i claredat aquest nou sentir la realitat és a l’àmbit de l’art, que té la possibilitat de romandre, en un moment de transició, a ambdós costats del viure conscient. L’art, per ser la manifestació externa, expressa i expressiva de sensacions i d’actituds sensibles davant de l’entorn físic i social, s’ha de mostrar sota les formes que ho reflecteixin – que molt sovint són metàfores dels elements i/o de les circumstàncies que ho provoquen – i aquestes expressions o representacions s’han de mostrar, per a que sigui eficaç l’efecte i la intenció creativa, glaçades, concretes; és el que hem assenyalat com cristal·lines atès que les líquides, les formes del happening, passen – esdevenen catàrtiques – però no romanen. I l’art, ho sabem, ha de permetre una percepció i una reflexió continuada, que ens pot resultar variada a cada intent de navegació, a cada exercici natatori, a cada consideració circumstancial; les formes reserven i preserven els continguts profunds.

La liquiditat no permetria adonar-se dels continguts. Les formes llisquen els continguts les retenen.

No en faríem res de continuar en les actituds existencials dels indecisos Roquentins, ni dels dubitatius Mersaults.

 

Arnau Puig. Premi Nacional de Cultura, crític d’art i filòsof.